Anar a la cerca
Anar al contingut principal
Blacklight
Adreces d'interès
0
Històric
Català
Català
Español
English
Identificació
Cercar per
All Fields
Title
Author
Subject
cercar per
Cerca
Search
Editing collection
Name
Titles
#ca Jep Gouzy #en Jep Gouzy #es Jep Gouzy
Webset
Oaiset
Query
Regular subcollections
Virtual subcollections
Descriptions
#ca #tp "Jep":https://traces.uab.cat/collection/gouzy_jep?ln=ca Gouzy Sóc d'aquests escriptors que no saben «exactament» per què escriuen. S'entendrà que penso el perquè de la presència dels cometes. Qui pot saber «exactament» per què fa tal o tal cosa? Pelé deia a un periodista: «La teva pregunta (per què ets futbolista) té moltes respostes i vosaltres, el periodistes les heu donades en lloc meu, car la meva -"és així i no sé perquè"- us pareixeria poc digna de la meva situació». Ara bé, tinc petites idees i una és el plaer d'escriure. Escriure, sense preocupar-se per allò dels diners, ja que tinc la sort d'haver treballat en un ofici que m'ha donat de què viure i... també molt plaer. Encara, el plaer! No m'ha preocupat la glòria -què pot esperar un escriptor en català dins un país on la seva llengua és «colonitzada»? Una altra idea, i deu molt a les remarques precedents, és que, escrivint, em sento lliure. Per a un vell llibertari és important sentir-se lliure, amb un peu en una cultura i un peu dins l'altra. Car no refuso cap de l es cultures que foren les meves -la francesa, la catalana i una mica, per la meva formació universitària, la castellana-; no les refuso, tinc per a elles molt respecte, i és això el que provocaria -i el que sovint ha provocat- les meves reaccions violentes: la falta de respecte d'una -parlo de cultura- per l'altra. He escollit el català potser justament perquè en aquest país -ho recordo: sóc ciutadà francès- el català és considerat una llengua menor o minoritzada o, qualificatiu que m'agrada més finalment, marginal. El català fou la meva llengua parlada des de sempre, no pas escrita. He hagut de lluitar contra l'escola francesa, que no ens ha ensenyat a escriure el català. Malgrat tot, en vaig aprendre gràcies justament a un universitari de la universitat centralista francesa, l'occità Carles Camproux. Dec a aquesta lluita, doncs, i en part a Camproux, el fet de ser escriptor en català. No fou fàcil: els catalans del sud m'han considerat sovint un indi dins el paisatge cata là, també els del nord. Però el fet de pensar que, com a «exiliat» -és un terme que s'ha utilitzat per caracteritzar-me-, he pogut tenir el plaer de construir una petita obra reconeguda ja em dóna un cert orgull. Encara, el plaer! Mai no he demanat res de precís a la literatura, però m'ha ajudat a acceptar-me com a persona de diverses llengües, diverses fronteres, és a dir, al final, persona de molts llocs alhora, vull dir sense cap frontera. Extret de "Caràcters,":https://traces.uab.cat/record/50925?ln=ca núm. 31 (Primavera 2005) p. 25 #en #tp "Jep":https://traces.uab.cat/collection/gouzy_jep?ln=ca Gouzy Sóc d'aquests escriptors que no saben «exactament» per què escriuen. S'entendrà que penso el perquè de la presència dels cometes. Qui pot saber «exactament» per què fa tal o tal cosa? Pelé deia a un periodista: «La teva pregunta (per què ets futbolista) té moltes respostes i vosaltres, el periodistes les heu donades en lloc meu, car la meva -"és així i no sé perquè"- us pareixeria poc digna de la meva situació». Ara bé, tinc petites idees i una és el plaer d'escriure. Escriure, sense preocupar-se per allò dels diners, ja que tinc la sort d'haver treballat en un ofici que m'ha donat de què viure i... també molt plaer. Encara, el plaer! No m'ha preocupat la glòria -què pot esperar un escriptor en català dins un país on la seva llengua és «colonitzada»? Una altra idea, i deu molt a les remarques precedents, és que, escrivint, em sento lliure. Per a un vell llibertari és important sentir-se lliure, amb un peu en una cultura i un peu dins l'altra. Car no refuso cap de l es cultures que foren les meves -la francesa, la catalana i una mica, per la meva formació universitària, la castellana-; no les refuso, tinc per a elles molt respecte, i és això el que provocaria -i el que sovint ha provocat- les meves reaccions violentes: la falta de respecte d'una -parlo de cultura- per l'altra. He escollit el català potser justament perquè en aquest país -ho recordo: sóc ciutadà francès- el català és considerat una llengua menor o minoritzada o, qualificatiu que m'agrada més finalment, marginal. El català fou la meva llengua parlada des de sempre, no pas escrita. He hagut de lluitar contra l'escola francesa, que no ens ha ensenyat a escriure el català. Malgrat tot, en vaig aprendre gràcies justament a un universitari de la universitat centralista francesa, l'occità Carles Camproux. Dec a aquesta lluita, doncs, i en part a Camproux, el fet de ser escriptor en català. No fou fàcil: els catalans del sud m'han considerat sovint un indi dins el paisatge cata là, també els del nord. Però el fet de pensar que, com a «exiliat» -és un terme que s'ha utilitzat per caracteritzar-me-, he pogut tenir el plaer de construir una petita obra reconeguda ja em dóna un cert orgull. Encara, el plaer! Mai no he demanat res de precís a la literatura, però m'ha ajudat a acceptar-me com a persona de diverses llengües, diverses fronteres, és a dir, al final, persona de molts llocs alhora, vull dir sense cap frontera. Extret de "Caràcters,":https://traces.uab.cat/record/50925?ln=ca núm. 31 (Primavera 2005) p. 25 #es #tp "Jep":https://traces.uab.cat/collection/gouzy_jep?ln=ca Gouzy Sóc d'aquests escriptors que no saben «exactament» per què escriuen. S'entendrà que penso el perquè de la presència dels cometes. Qui pot saber «exactament» per què fa tal o tal cosa? Pelé deia a un periodista: «La teva pregunta (per què ets futbolista) té moltes respostes i vosaltres, el periodistes les heu donades en lloc meu, car la meva -"és així i no sé perquè"- us pareixeria poc digna de la meva situació». Ara bé, tinc petites idees i una és el plaer d'escriure. Escriure, sense preocupar-se per allò dels diners, ja que tinc la sort d'haver treballat en un ofici que m'ha donat de què viure i... també molt plaer. Encara, el plaer! No m'ha preocupat la glòria -què pot esperar un escriptor en català dins un país on la seva llengua és «colonitzada»? Una altra idea, i deu molt a les remarques precedents, és que, escrivint, em sento lliure. Per a un vell llibertari és important sentir-se lliure, amb un peu en una cultura i un peu dins l'altra. Car no refuso cap de l es cultures que foren les meves -la francesa, la catalana i una mica, per la meva formació universitària, la castellana-; no les refuso, tinc per a elles molt respecte, i és això el que provocaria -i el que sovint ha provocat- les meves reaccions violentes: la falta de respecte d'una -parlo de cultura- per l'altra. He escollit el català potser justament perquè en aquest país -ho recordo: sóc ciutadà francès- el català és considerat una llengua menor o minoritzada o, qualificatiu que m'agrada més finalment, marginal. El català fou la meva llengua parlada des de sempre, no pas escrita. He hagut de lluitar contra l'escola francesa, que no ens ha ensenyat a escriure el català. Malgrat tot, en vaig aprendre gràcies justament a un universitari de la universitat centralista francesa, l'occità Carles Camproux. Dec a aquesta lluita, doncs, i en part a Camproux, el fet de ser escriptor en català. No fou fàcil: els catalans del sud m'han considerat sovint un indi dins el paisatge cata là, també els del nord. Però el fet de pensar que, com a «exiliat» -és un terme que s'ha utilitzat per caracteritzar-me-, he pogut tenir el plaer de construir una petita obra reconeguda ja em dóna un cert orgull. Encara, el plaer! Mai no he demanat res de precís a la literatura, però m'ha ajudat a acceptar-me com a persona de diverses llengües, diverses fronteres, és a dir, al final, persona de molts llocs alhora, vull dir sense cap frontera. Extret de "Caràcters,":https://traces.uab.cat/record/50925?ln=ca núm. 31 (Primavera 2005) p. 25
Recids
Show this collection
|
Back to collections