Joan Maragall
Any Joan Maragall 2010-2011
Joan Maragall a l’AELC
Joan Maragall a LLETRA
Joan Maragall a VISAT, la revista digital del PEN català
El món de Joan Maragall:
col·lecció digitalitzada de manuscrits a la Biblioteca de Catalunya
Un estiu amb Joan Maragall:
mostra de poemes a Vilaweb
Joan Maragall a la Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives
Joan Maragall: pròxima estació… Maragall
Documental del programa “El meu avi”
Signes del temps: Joan Maragall i la religió
Edu3.cat: Joan Maragall
Música de poetes: Joan Maragall
Palau i Fabre recita Joan Maragall
JOAN MARAGALL (1860-1911)
Joan Maragall
Joan Maragall i Gorina és un dels poetes essencials de la literatura catalana: a cavall entre els segles XIX i XX, va ser ell qui va portar la poesia catalana a la modernitat. És exponent d’una generació (la mateixa que Rusiñol) que va fer de la poesia, de l’art, l’estendard de la rebel·lió contra la seva classe. Apassionat per Goethe, aprèn alemany per traduir-lo. El 1890, entra a la redacció del Diario de Barcelona i l’any següent es casa amb Clara Noble. Tot i l’assumpció de les formes burgeses, Maragall manté sempre un fons de tensió que aflorarà constantment en la seva obra. És, des del Diario de Barcelona i en col·laboració amb L’Avenç i les Festes Modernistes de Sitges, un dels impulsors del Modernisme i l’introductor de Nietzsche a la península. Poesies (1895) i, sobretot, Visions & cants (1900) mostren la seva adhesió al modernisme i la seva evolució cap al catalanisme.
La seva veu com a poeta (amb el tractament de mites com «El comte Arnau», davant de situacions de conflicte com a «Els tres cants de guerra» o amb la seva col·laboració amb el moviment orfeonístic) i articulista (amb textos com «El sentimiento catalanista» i «La Patria Nueva») el converteixen en un dels grans definidors del catalanisme. El 1903 és elegit president de l’Ateneu: el seu discurs presidencial és l’Elogi de la paraula, una exposició de la seva poètica basada en valors de sinceritat i espontaneïtat, que matisarà més tard a Elogi de la poesia (1909). Maragall ha anat fent un gir que s’explicita amb un cert abandó del nietzschianisme i l’acostament a Novalis (de qui tradueix Enric d’Ofterdingen, 1906), un gir que té la seva plasmació poètica a Enllà (1906). Tanmateix, en els darrers anys de la seva vida i amb motiu del xoc que representa la Setmana Tràgica, es converteix en consciència crítica de les classes dirigents, i reclama una nova actitud social que hauria d’haver pas
sat per l’indult dels condemnats. Sequències (1911), el seu darrer llibre poètic, que conté algunes de les seves peces majors com l’«Oda nova a Barcelona» o el «Cant espiritual», respon a aquesta actitud. Pòstumament va aparèixer la seva tragèdia Nausica.