Manuel Veiga

Manuel Veiga

«Man: La platja… Saps, iaia, sempre que m’hi estava, aquí, per Nadal o a l’estiu, la platja era… Era l’hòstia! No sé… Per a mi era com una joguina enorme que m’havien dut els Reis: una capsa d’aigua i sorra plena de jocs. Encara millor que els Juegos Reunidos Geyper, molt millor. A la platja podies jugar a pilota i fer partits de takatà. Hi podies fer castells, hi podies fer forats. I fins i tot hi podies desenterrar tresors.

Soledat: I fins i tot t’hi podies banyar, dins l’aigua. Tots els nens s’hi banyaven, però tu no. Tu sempre a la sorra, escarbotant, escarbotant… I les ungles, bruuuutes!

Man; La veritat és que m’ho passava teta. Era fantàstic: les golondrines, els banys… I després, la descoberta adolescent del primer petó. I la barreja d’aiguardent i moscatell que preparava el cos per anar al Rompeolas i acariciar la pell de les noies del barri. Una pell… que a l’estiu era entre el negre de la sípia i el daurat de la paella…. L’hòstia! I… el millor de tot era això: que la platja, doncs… Qualsevol xaval del barri la podia tenir. Era a l’abast de tothom.»

Extret de Manuel Veiga, 16.000 pessetes. Barcelona : Proa, 2005 (p. 39)

«Soledat: Manuel… Manuel Jiménez Aranda… Afusellat el dia…, què importa aquí el calendari? Era un de tants. Milers d’homes i dones entaforats en aquesta gran fossa comuna, aquesta tomba de silenci pesant com una llosa que envolta la memòria de la guerra civil i la postguerra… Ara sóc jo que afegeixo les meves cendres a la llista. Tinc al cor la mateixa ferida que van fer al meu home quan l’escamot d’afusellament li va foradar el cos. No hi ha hagut ni un sol dia que no recordés els seus ulls… Els seus ulls foscos i profunds com aquest forat… Triomfadors i fracassats, vencedors i vençuts, uniformes que brillen cara al sol, bombardejos, misses de campanya, fam, depuracions, denúncies… Exili temporal en alguns casos, definitiu en el vostre… Màrtirs. Som màrtirs de guerra. Ens hem guanyat el cel. Així que si és veritat que Déu existeix…, ens hem de queixar de moltes coses.

Una trista trompeta toca l’himne de la República al temps que Soldedat obre les mans i bufa les seves cendres. Després tanca el puny i aixeca el braç. Fosc final. »

Extret de Manuel Veiga, 16.000 pessetes. Barcelona : Proa, 2005 (últim fragment, p. 88)